Crònica: dia vint-i-quatre (i últim)

És a dir, l'últim dia al Matagalls. Que ràpid que passa el temps, doncs. Vaig començar el novembre, si no em falla la memòria, i vaig acabar davant un enlluernador sol, aquell dilluns, entre jocs i alumnes neguitejats. 

Jo era a la prova del 4 en ratlla, mentre que els meus companys de curs, restaven dempeus tripulant l'ordre del joc. Primer, repartir fitxes blanques i negres és aparentment fàcil, tot i que menys quan els nens frisen per tenir-ne un parell o tres, o bé cinc, sis o nou a les mans. Vaig haver de moderar: de recollir fitxes d'altres nens per donar-los-les als que no havien participat, que n'eren un bon reguitzell. Això va ser a 3r, em sembla. A 5è era un pèl diferent, més moderat, però no gaire diferent (els nens es desplegaven per participar i parlotejar entre ells estratègies). 

Bé, el final. Només el final. Però la traca, encara faltava: una festa organitzada per nosaltres, els padrins, dins el recinte del nostre institut. 

Crònica: dia vint-i-tres

La mestra els va entestar a tots acabar una fitxa de coneixement del medi natural i social. Sobre el paeolític i el neolític, anava, sobre la prehistòria, de fet. Els vaig ajudar força; les respostes eren al llibre. Altres, però, em preguntaven des de l'altra banda de la classe exercicis de llengua catalana. Anaven bé: només els calia formar paraules amb certes i lletres i omplir-ne d'altres amb la lletra corresponent. Sovint confonien la P per la B, o la T per la D... O bé la C per la G a final de paraula... I així infinitament.

Dia vint-i-dos

No hi havia res més que calma, tal com diu una cançó que he escoltat fa poc. Deures sota el sol afalagador i el fred apaivagant-se per dies i nits. Comptant per què arribi l'estiu, ves. Nens extravertits estarrufats a les seves cadires de fusta sintètica, subjectada per uns quants pals de ferro d'aquests dels nous. Tot última generació. A la meva escola això no passava. Cadires noves a l'aula d'anglès, totes les altres pràcticament vetustes, amb les potes de ferro rovellades i els respatllers esqueixats. Què més volen? Calma, calma... 

Cònica: dia vint-i-u

Va ser un xic estrany. Potser una mica rar. Aquells últims dies els nens i nenes de 5è havien deixat d'organitzar-se per cicles i feien tallers amb la seva classe. Dit i fet, temps per repassar, fer deures, acabar feines... No feien Sant Jordi. Al cap de dos dies anaven de colònies a no-sé-on. Bé; s'ho passarien bé, suposo. El cas és que la setmana següent (tot i que això entri en una altra entrada) es van dedicar a fer una redacció sobre les colònies. Em vaig fixar en un detall: que escrivien "vem" en comptes de "vam", i, a més, repetidament. La professora els va avisar un parell o tres de cops. Se'n van sortir.