Valoració personal

Al final se m'ha fet curt. De fet, el curs sempre és curt. Arribades les vacances només he de dir que el Treballem Plegats ha estat una experiència més en la meva trajectòria com a alumne i, sobretot, com a persona. Al principi, a la classe, em trobava força incòmode. Varen ser les primeres setmanes. Després tot va anar bé. Potser el meu moment màxima esplendor en aquest projecte va ser quan deixaven de fet tallers i jugar, i els nens de cada classe anaven a la seva respectiva aula. Allà és on m'hi podia comunicar més i sentir-me més còmode. 

Amb tot, ha estat una bona experiència.

Alguns eren més tímids que d'altres, és clar, amb alguns m'hi feia més que d'altres, és clar; però al final són tots iguals, penses. Iguals com tu, es veu.

Tot i que al principi tenia els meus dubtes si començar el treball, al final m'ha agradat i tot. Quines coses, eh? No sé si hi tornaré mai més o no, encara, però crec que ha estat tot massa ràpid, com si els hagués abandonat del tot. Al cap i a la fi tot és així. 

Festa de cloenda del projecte

La veritat és que van ser unes hores força atrafegades. La primera mitja va ser dedicada a la preparació de la festa: a la guarnició del pati, la preparació del pica-pica i les proves diverses que hi havia repartides pel centre.

A l'hora de començar, alguns vàrem dirigir-nos a la porta d'entrada de l'institut per rebre els alumnes de totes les escoles. Els primers van ser els del Pont Trencat. Eren tots molt petits. Els pallassos van  sortir amb una salutació cordial, per molt que, a alguns, els fessin por.

Primer, va aparèixer l'alcalde amb la regidora d'ensenyament del poble per agrair-nos la feina feta i així concedir un diploma a cadascú que ha fet el projecte. N'érem molts.

La cosa va anar força bé. Jo anava d'un costat a l'altre del pati: era organitzador, ves. L'última franja de proves no la vam poder fer per falta de temps, però.

El final va ser força emocionant. Els nens van retrobar-se amb el pallasso dolent a la pista de volei, tal com indicaven les pistes, i va entregar-los el pot de pintura intacte. Sí, els veu que els hi vam explicar que un pallasso malvat havia entrat a robar-nos la pintura que havíem d'utilitzar per pintar els insípids bancs de l'institut.

Després de tot, el final de festa va ser un vermut entre tots, amb un regal de cada escola cap als padrins. A casa tinc un plec de Post-it i, el més important, una cartolina amb una foto meva amb els alumnes i una dedicatòria i firma de cadascun. 

I qui no se sent agraït així?

Crònica: dia vint-i-quatre (i últim)

És a dir, l'últim dia al Matagalls. Que ràpid que passa el temps, doncs. Vaig començar el novembre, si no em falla la memòria, i vaig acabar davant un enlluernador sol, aquell dilluns, entre jocs i alumnes neguitejats. 

Jo era a la prova del 4 en ratlla, mentre que els meus companys de curs, restaven dempeus tripulant l'ordre del joc. Primer, repartir fitxes blanques i negres és aparentment fàcil, tot i que menys quan els nens frisen per tenir-ne un parell o tres, o bé cinc, sis o nou a les mans. Vaig haver de moderar: de recollir fitxes d'altres nens per donar-los-les als que no havien participat, que n'eren un bon reguitzell. Això va ser a 3r, em sembla. A 5è era un pèl diferent, més moderat, però no gaire diferent (els nens es desplegaven per participar i parlotejar entre ells estratègies). 

Bé, el final. Només el final. Però la traca, encara faltava: una festa organitzada per nosaltres, els padrins, dins el recinte del nostre institut. 

Crònica: dia vint-i-tres

La mestra els va entestar a tots acabar una fitxa de coneixement del medi natural i social. Sobre el paeolític i el neolític, anava, sobre la prehistòria, de fet. Els vaig ajudar força; les respostes eren al llibre. Altres, però, em preguntaven des de l'altra banda de la classe exercicis de llengua catalana. Anaven bé: només els calia formar paraules amb certes i lletres i omplir-ne d'altres amb la lletra corresponent. Sovint confonien la P per la B, o la T per la D... O bé la C per la G a final de paraula... I així infinitament.

Dia vint-i-dos

No hi havia res més que calma, tal com diu una cançó que he escoltat fa poc. Deures sota el sol afalagador i el fred apaivagant-se per dies i nits. Comptant per què arribi l'estiu, ves. Nens extravertits estarrufats a les seves cadires de fusta sintètica, subjectada per uns quants pals de ferro d'aquests dels nous. Tot última generació. A la meva escola això no passava. Cadires noves a l'aula d'anglès, totes les altres pràcticament vetustes, amb les potes de ferro rovellades i els respatllers esqueixats. Què més volen? Calma, calma... 

Cònica: dia vint-i-u

Va ser un xic estrany. Potser una mica rar. Aquells últims dies els nens i nenes de 5è havien deixat d'organitzar-se per cicles i feien tallers amb la seva classe. Dit i fet, temps per repassar, fer deures, acabar feines... No feien Sant Jordi. Al cap de dos dies anaven de colònies a no-sé-on. Bé; s'ho passarien bé, suposo. El cas és que la setmana següent (tot i que això entri en una altra entrada) es van dedicar a fer una redacció sobre les colònies. Em vaig fixar en un detall: que escrivien "vem" en comptes de "vam", i, a més, repetidament. La professora els va avisar un parell o tres de cops. Se'n van sortir. 

Crònica: dia vintè

Els alumnes s'havien adonat de la meva absència una setmana abans. Fins i tot sabien el perquè. Ara l'únic que podia fer era passejar entre les taules i obsequiar els alumnes amb paraules.

Feien de tot, repintaven la fotografia oficial de la classe "Els Rocs Cremats", feien exercicis dels llibres complementaris de diferents lectures que proposava el guix de fulls enquadernats o acabaven de fer un treball en grups sobre alguna fita catalana en un mural amb lletra i fotografies sobre una cartolina de grans dimensions de qualsevol color.

El cas és que el text era una obra de teatre i, entre una parella d'un nen i una nena, jo feia les acotacions i els ajudava a comprendre el text i les paraules que no entenien. Altres eren més lents i encara al final de la classe repintaven la seva targeta; pocs continuaven amb el mural i l'acabaven.

Vaig sortir de l'última classe abans de les vacances de Setmana Santa.

Crònica: dia dinovè (o cap)

No hi ha res a dir. Dimarts 1 d'abril vaig ser absent a la classe de 5èB, una deliciosa sortida de l'institut a Perpinyà va fer que no pogués ser a dos quarts de quatre de la tarda a l'Escola Matagalls.

Crònica: dia divuitè

Va ésser un dia un pèl complicat. Vaig arribar i vaig veure els alumnes de la classe amb la mestra de 5èB al pati de l'escola jugant a handbol. Bé, ella no però. Quan vaig entrar al centre hi vaig anar de pet, després de constatar la meva presència al conserge. 

Vaig demanar-li què havia de fer. Així que vaig pujar fins les aules i vaig anar a socórrer els alumnes de cinquè i sisè que restaven a l'aula de 5èA, que continuaven amb una "tarda creativa" ben tranquil·la. 

Primer em van manar que ajudés un nen que no escrivia bé sobre la pauta. Que el controlés. Ell estava passant el seu poema a net en bolígraf. 

Després un  altre em va demanar ajuda per fer rimar el seu poema. No trobava paraules que rimessin amb princesa. A part, vaig corregir-li alguns mots que frisaven perquè algú els modifiqués i els posés com Déu mana. Amb tot, després de jo donar-li diverses idees d'organització dels versos (versos, rima), ell va desmuntar el poema a bon grat seu. Però, poc després, poques idees se li van ocórrer, i va ser hora de recollir. 

[Les fotografies seran vigents properament.]

Crònica: dia dissetè

És increïble la imaginació dels nens de l'escola Primària. Bé, potser, per part d'alguns més que d'altres; és evident. Però també n'hi havia que no aconseguien treure idees del cap perquè si bé no es concentraven.

A aquella l'anomenaven "tarda creativa". Delirant títol, oi tant!

La veritat és que em vaig quedar força impressionat per les idees dels alumnes. La mestra de la classe em va manar que anés a ajudar un nen que li costava més, com és costum quan arribo allà. Mentre els altres preparaven poemes dividits en tres estrofes de quatre versos cadascuna, en Marc escrivia diversos intents de cal·ligrama. Primer una gota, després una fulla, un sol... Doncs no acabava. Es feia una idea al cap i la deixava. El vaig ajudar, però no semblava acatar les meves idees. Mussitava que era impossible escriure allò o s'aixecava de la cadira per recórrer la classe o veure aigua.

Només era el primer pas perquè els alumnes fessin el poema que enviarien a un jurat que anomenaria els guanyadors dels Jocs Florals que es faran per Sant Jordi.

Crònica: dia setzè

Poc esperava de que aquell dia es dediquessin a omplir punts de llibre de dibuixos relacionats amb Sant Jordi. No ho sé, encara falta per el 23 d'abril, però, vaja, si fa no fa... ja és a tocar. Encara somio de travessar els carrers de Barcelona per fer cua perquè em signin un autògraf els meus autors preferits. 

Doncs, bé, hi havia dos models de punt de llibre: un amb una rosa al centre del dibuix, i, l'altra, amb la porta d'un drac aferrant una rosa vermella del color de la sang, a més d'una cua amb punxes que restava sota la rosa. 

Primer la dibuixaven, després la pintaven amb ceres, a continuació l'envernissaven, i, justa la fusta, ho has endevinat, l'admiraven amb tots els sentits. Això els que l'acabaven.

Crònica: dia quinzè

Almenys ja havia passat Carnaval i els alumnes s'havien tret del cap la festivitat que tan entusiasmats els havia tingut. No sé com deuria anar la festa a l'escola. Ni tan sols me'n vaig recordar, de preguntar-los-hi. El fet és que ja estaven més tranquils i es tornaven a separar per grups per a jugar a jocs de taula. 

De fet, avui penjo aquesta fotografia perquè he vist que tenen un nou joc, a classe, o això sembla; però potser l'han portat de l'aula de sisè. Però, bé, és igual, almenys tenia un altre joc per fotografiar:

Rotacions, jocs per aquí, jocs per allà... fitxes escampades pel terra... Com sempre, de fet. Res de nou, vull dir. 

Vaig desviar-me una mica d'un grup, per això. Semblava que no podia tolerar que continuessin tirant-se esborradors a l'esquena. Vaig fugir, com he dit. Ben lluny (només uns metres). I després de la següent rotació, vaig tornar, així com així. Hi havia nenes i nens diferents. 

Crònica: dia catorzè

Bé, aquesta publicació crec que serà força més visual que totes les altres. Ara dic això perquè potser només acabo de començar a escriure i sembla que avui no em vull posar gaire xerraire. 

El carnaval era a tocar i, ves, com sempre, les classes preparaven alguna mena d'activitat per disfressar-se o, almenys, fer-ho veure. Però crec que a l'escola primària tothom va força il·lusionat i té ganes de participar a la dominant arribada a Sa Majestat el Rei Carnestoltes, que no sé com era, però jo el recordo encara com un ninot que porta la roba espellifada i una perruca de pallasso. 

"Fer gresca i xerinola" em sembla que se'n diu. 

Almenys a 5èB n'estaven, de preparats. Feien unes màscares precioses i, en acabat, les empolsimaven de purpurina i les pinzellaven amb vernís. Cal dir que s'hi esmerçaven força i les nenes creaven autèntiques obres d'art. 

Crònica: dia tretzè

Hi havia massa enrenou a la classe, aquell dia. Els nens i nenes de cinquè i sisè jugaven com bojos als respectius jocs que els tocaven. Vaig voler anar a petar a una taula de quatre amics. Em vaig sentir ofuscat per un joc que mai  havia vist. I, per variar, us el vull mostrar. Vervalia un fantàstic i esplèndid joc per practicar la llengua. Una obra del gran Màrius Serra, per cert. Però sembla que a aquell quartet els feia massa mandra obrir el plec de papers de les instruccions i començar a llegir. Em va fascinar la seva imaginació alhora d'inventar-se unes noves regles, sota una illa divisada per diferentes franjes del territori. Jugaven a conquerir-la, si malament no recordo. I exponien les seves desiderades en arribar a una casella d'un taulell que es contemplava a part. Era ben curiosa l'estratajema. L'admirava. Fins i tot i montaven teletransports cap a altres i indrets. I, bé, no cal dir que guanyava el que tenia més fitxes en peu fins que tocava el timbre. I jo observant-los fins al final...

Crònica: dia dotzè

No ho sé, crec que va ser un dia un pèl diferent -eufemisme de força o molt diferent. Els vaig veure estudiant... amb desgana. Bé, de fet, en realitat, no estudiaven: xerraven. Almenys les taules eren plenes de llibres. I no hi era la seva tutora. La substituïa el professor d'anglès, crec que era; força peculiar. Tres alumnes van apressar-se a cridar-me l'atenció per fer-me seure al seu quartet de taules aplegades. Volien parlar. La tertúlia va estar bé, però. Un moment sempre és bo per desconnectar de la vida d'estudiants d'uns quants nens de deu anys.

Crònica: dia onzè

Vaig passar per totes les taules. Els mateixos jocs de sempre.

Primer al Monopoly amb una colla de nanos que, almenys, aquest cop no feien trampes... Després el mític joc que des de fa un mes que sé sobre la seva existència: aquell que vaig posar fa poc en una entrada. Mític...

Volia aprendre a jugar a escacs, així que vaig seure amb dues nenes i un nen que jugaven a fer escac i mat. No he aconseguit entendre el joc encara, i estic trist... No sé qui va guanyar. No m'hi vaig quedar gaire més estona, però es mostraven simpàtics amb mi, també quan van canviar de joc i els vaig acompanyar a una altra taula. 

Crònica: dia desè

El primer que vaig fer quan vaig arribar va ser escodrinyar la classe. Hi havia quatre taules plenes de jocs per a nens i nens. 

Vaig aplegar-me amb uns nens que semblaven intentar jugar al Monopoly; altres, escrivien paraules sobre unes pissarres, que designaven coses estranyes. Però, on vaig passar més estona va ser a les taules situades al fons de la classe. Hi havia dues nenes i dos nens que jugaven al bingo; i un altre que remenava les boles... 

Vaig arribar enmig d'una partida, tot i que vaig jugar la propera, i no vaig tenir gaire bona sort: la veritat sigui dita. Va guanyar una de les nenes. No ho recordo gaire, però. Bé, al final vaig tenir una mica de sort i vaig quedar penúltim. 

Crònica: dia novè

Vaig trucar a la porta i vaig entrar a la classe d'improvís.

Havia oblidat una cosa: ara la hi ha una professora nova. Altres nens inundaven la classe. 

Vaig començar acompanyant un parell de nens que jugaven al penjat. Les seves paraules impròpies, que els feien riure, em brandaven pel cap miraculosament.

Després vaig seguir cap una altra taula. El grup de nens que jugaven al Monopoli van posar una fitxa a la casella de sortida perquè pogués jugar amb ells. En vam fer una mica, de trampes. Es subornaven entre ells per comprar edificis que posseïen altres o bé afegien diners a despit al centre del taulell, que es mostrava com el punt àlgid dels ingressos del banc del joc.

Jo, almenys, vaig aconseguir comprar el passeig de Gràcia de Barcelona. Vull dir, comprar amb diners del joc. 

Crònica: dia vuit

Primera classe després de Nadal.
Era tot com al principi: els de cicle superior es distribuïen per grups. Jugaven.
Jo vaig asseure'm amb uns alumnes que semblaven ser de sisè. Estava a la classe de 5èB, però. Sí, com deus haver endevinat, jugaven. Havien d'expressar-se amb paraules sobre temes que els oferien unes cartes (por, egoisme, amor, drama, felicitat, comèdia). Les escrivien amb retolador sobre una mena de pissarra.
Hi van passar prou de deu alumnes durant tota l'hora.
Havia de ser responsable.
Hi havia paraules que ells no entenien... Doncs, jo els hi explicava.
Feia com de mediador.
També jugava, però, tot i que no a totes les rondes.

Heus aquí un parell d'exemples:

Un moment emocionant (per uns):                                  Alguna cosa extravagant (per altres):

Crònica: dia set

Aquest va ser l'últim dimarts abans de les festes nadalenques que tancaven un 2013 carregat de sorpreses i emocions.

Sense sortir de l'anterior estil, basat en jocs i activitats conjuntes, els nens aprenien tan sols obrint una pàgina del llibre de català que els animava a jugar al clàssic Battleship, però, aquest cop en comptes d'utilitzar les regles habituals, enfonsaven la flota a cop de construcció de frases força típiques i fàcils de construir; d'altres -entre ells, un nen amb menys capacitats- feien altres jocs o bé s'apressaven a crear la seva figura de paper i cola.