No hi havia res més que calma, tal com diu una cançó que he escoltat fa poc. Deures sota el sol afalagador i el fred apaivagant-se per dies i nits. Comptant per què arribi l'estiu, ves. Nens extravertits estarrufats a les seves cadires de fusta sintètica, subjectada per uns quants pals de ferro d'aquests dels nous. Tot última generació. A la meva escola això no passava. Cadires noves a l'aula d'anglès, totes les altres pràcticament vetustes, amb les potes de ferro rovellades i els respatllers esqueixats. Què més volen? Calma, calma...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada